Una distància progressiva (Català)

Obro la porta i estàs allà, assegut còmodament davant d’aquella maleïda pantalla que t’ha absorbit. Et parlo i les paraules se les endú el vent. Em sents, però no m’escoltes; em mires, però no em veus i jo, de nou, plantada esperant que unes dolces paraules puguin brotar d’entre els teus llavis.

Il·lusió, somnis i expectativa; què és això? El que creia que podia aconseguir amb tu s’esvaeix amb els pocs records.

Torno a obrir la porta, segueixes allà, altre cop, però aquest cop et veig més lluny, més petit i aïllat. La soledat m’envolta, una aura fosca m’impedeix arribar fins a tu i rescatar-te. Et vull salvar, que vegis la llum de l’exterior, del que ens envolta i el què podríem fer junts, agafats de la mà i fent camí.

Tinc els genolls tocant al terra i un pes em fa caure més avall. Intento avançar el braç per cridar-te, però ara ni em sents ni em mires. La distància creix i creix en un fons negre. Sempre havia tingut força per seguir i aconseguir allò que desitjava. Però el bri de llum cada cop és més petit. La pregunta i dubte que no para de repetir-se al meu cap: ho aconseguiré?