A l'altre costat

T’havia vist una altra vegada. Estaves allà, darrere el vidre xop per les gotes de pluja que lliscaven sinuosament com la corrent d’un riu.

Un formigueig em va sacsejar el cos. Les mans, vermelloses i tallades pel fred, que agafaven la tassa de cafè començaven a entrar en calor, tot i que la tremolor no cessava. No vaig poder evitar vessar una mica sobre el platet blanc impecable sota la tassa; però, tot i així les meves mans seguien agafades a la porcellana.

La mirada se centrava en el cafè, negre com el carbó, que dibuixava ones que s’expandien en forma de cercle. Volia tornar a mirar a través de la finestra. Sí, ho volia, però no podia. Alguna cosa m’impedia veure la mateixa imatge.

De sobte, vaig notar com alguna cosa em colpejava l’esquena. Vaig sacsejar el cap de l’espant i em vaig girar. Era el cambrer que, dia rere dia, quan amb prou feines hi havia taules a les que servir, s’asseia al davant meu i em dedicava una infinitat de paraules amables. Ara més que mai les necessitava. La gent al meu voltant em mirava amb rebuig, s’apartaven. Normal, les pintes que portava no eren les millors. Tot el contrari. Qui m’ha vist i qui em veu.

-Per què se’t veu espantada quan mires per la finestra? -va preguntar el cambrer amb certa preocupació al rostre.

No vaig contestar. Seguia impassible mirant el cafè. No obstant, el cambrer va rodejar les meves mans amb les seves amb delicadesa. Vaig notar una calor acollidora que em va embriagar. Vaig tancar els ulls mentre deixava que una llàgrima llisqués com la pluja a l’exterior.

-Què és el que tems veure? -va insistir incorporant-se encara més cap a mi.

Vaig aixecar el cap i vaig fixar la mirada trista en aquells ulls foscos i penetrants com el cafè que reposava a la tassa. Vaig inspirar profundament i li vaig contestar:

-A mi.