A l'altre costat

T’havia tornat a veure. Eres allà, darrere del vidre entelat, on les gotes de pluja lliscaven amb la cadència suau d’un riu cansat.

Un formigueig em va recórrer el cos. Les mans, vermelles i plenes d'esquerdes pel fred, s’aferraven a la tassa de cafè. La calor començava a tornar-me la sensibilitat, però la tremolor persistia. Unes gotes fosques van esquitxar el plat blanc, trencant-ne la perfecció. Tot i així, no vaig deixar anar la porcellana.

Em vaig concentrar en el líquid negre, profund com una nit sense lluna, que dibuixava ones concèntriques. Volia mirar per la finestra. Ho desitjava. Però no podia. Alguna cosa —o algú— em paralitzava.

Un cop a l’esquena em va fer sortir del tràngol. Em vaig girar bruscament. Era el cambrer. El de sempre. Aquell que, en les hores mortes, solia seure davant meu i regalar-me paraules amables que intentaven apedaçar els meus silencis. La gent em mirava estranya, amb desconfiança. S’allunyaven. Ho entenc. No estava en el meu millor moment. La roba em delatava. Jo em delatava.

—Per què t’espantes quan mires per la finestra? —va preguntar el cambrer amb un cert gest de preocupació al rostre.

No vaig respondre. Continuava mirant el cafè com si hi pogués trobar respostes. Llavors vaig sentir les seves mans embolcallant les meves. Eren càlides. Acollidores. Vaig tancar els ulls i vaig deixar que una llàgrima llisqués, com les gotes de pluja al vidre xop.

—Què és el que tens por de veure? —va insistir, apropant-se una mica més.

Vaig aixecar el cap tot fixant la mirada trista en aquells ulls foscos i penetrants com el cafè que descansava a la tassa. Després d'una inspiració profunda, vaig respondre:

—A mi.