El valor que hi ha en mi (Català)

Era de nit. Asseguda a la barra d’un petit local amb estètica dels anys seixanta, mantenia el cap baix mentre escoltava la pluja repicar contra els vidres. Les meves mans envoltaven una tassa blanca plena de cafè fumejant. En vaig fer un glop i vaig arrufar el nas: em vaig cremar la llengua.

Les coses no podien anar pitjor.

La porta va grinyolar. Un home morè va entrar xop, amb presses. Duia una caçadora negra, texans i una mirada tan directa que em va obligar a apartar els ulls, tota vermella.

Vaig sentir les seves passes molles acostar-se. Es va asseure al meu costat, va demanar un whisky i, després d’un breu silenci, es va girar cap a mi.

—Un mal dia? —va preguntar.

—Bé… diguem-ne una mala vida —vaig respondre, sense ganes—. Mai no m’he sentit valorada…

Va deixar anar un lleu somriure.

—La vida… —va dir, fent girar lentament el got entre els dits—. Fa uns anys estava com tu. La meva parella m’havia deixat, em van acomiadar, gairebé no tenia diners… Però llavors algú em va dir una cosa que no he oblidat.

Va fer una pausa.

—“Que no et valorin no vol dir que no tinguis valor.”

Vaig escoltar embadalida durant llargs minuts com aquella frase l’havia ajudat a refer-se.

—Recorda-la —va dir, apurant l’últim glop.

Els meus ulls brillaven en veure com marxava, inspirada per crear alguna cosa nova.

Alguna vegada una frase t'ha canviat la perspectiva? M'encantaria llegir-te als comentaris.