El valor que hi ha en mi (Català)

Era de nit, estava asseguda amb el cap cot a la barra d’un petit local amb estil dels seixanta; escoltava com la pluja repicava contra les finestres. Les meves mans sentien l’ escalfor de la tassa blanca inundada de cafè intens. Vaig fer una ganyota després de fer-ne un glop, m’havia cremat la llengua. Les coses no podien anar a pitjor.

De cop i volta, es va escoltar el grinyol de la porta. Un home castany va entrar xop i amb presses; portava una caçadora negra i uns texans. Va creuar la seva mirada penetrant amb mi i, vermella com un tomàquet, la vaig desviar. Vaig escoltar com s’acostava pel so de l’aigua exprimida de les seves sabates. Es va asseure al meu costat, va demanar un Whisky i es va girar cap a mi.

—Un mal dia? —va preguntar.

—De fet... Diguem una mala vida —li vaig contestar sense ganes—. Mai m’he sentit valorada...

Va deixar anar un lleu somriure.

—La vida... —va dir mirant el vas—. Saps, fa uns anys estava com tu. M’havia deixat la parella, despatxat, amb prou feines tenia diners... Però un home em va dir: “Que no et valorin no significa que no tinguis valor”.

Vaig escoltar imnotitzada durant llargs minuts com aquella frase l’havia ajudat a reconstruir-se.

—Recordala sempre —va dir abans de fer l’últim glop.

Els meus ulls relluien al veure com se’n anava, inspirada per crear quelcom nou.