Rere les màscares (Català)

Em trobava en una sala molt gran, elegant, amb parets enormes d’un color beix amb tons daurats. Del sostre penjava una preciosa làmpada d’aranya, les gotes de la qual semblaven aigua cristal·litzada. La llum que irradiava mostrava una festa ambientada al segle XVIII, on tothom duia vestits i perruques molt elegants i extravagants.

Però allò que més cridava la meva atenció eren aquelles màscares que impedien veure qui s’amagava al darrere. N’hi havia de tots colors i mides: algunes alegres, d’altres tristes, atemorides o enfadades. Només hi havia una condició: ningú no es podia treure la màscara per mostrar el rostre. Es podia canviar -la per una altra, però mai mostrar qui eres realment.

Dit així, semblava que no hagués de conèixer ningú, però era tot el contrari. La màscara era el que em feia reconèixer cada persona, pensant que la seva manera d’actuar i comportar-se era realment aquella. Hi havia gent que, des de l’última vegada, havia canviat de màscara. Abans semblaven més propers i de confiança, però amb el temps s’havien anat allunyant. Els dubtes eren sempre els mateixos: havia vist mai una màscara autèntica? Qui era realment aquella persona?

Mentre avançava entre els convidats —una mica complicat— observava amb curiositat els canvis d’aquells que coneixia. Creia que alguns seguien igual. Al meu rostre s’hi va dibuixar un somriure, camuflat sota aquella màscara atemorida.

Al final, no sabies en qui podies confiar. No sabies si el problema eres tu, l’altra persona… o potser tots dos.

Em movia per la sala amb la sensació que tothom em mirava i xiuxiuejava.

Havia fet alguna cosa malament?

Cercava les persones que m’importaven. Necessitava algú. Però no els trobava. Ni tan sols els més propers. Tanmateix, hi havia d’altres que, tot i no ser-hi cada dia, també eren importants per a mi. I, tot i així, tampoc aconseguia trobar-los.

La multitud s’havia convertit en un laberint de rostres que m’observaven. La desesperació s’apoderava de mi.

Jo no volia tanta gent!

Només desitjava estar amb aquells que estimava i que m’estimaven, però des de la sinceritat i el cor, no per interès. Sempre havia estat allà quan em necessitaven. Vaig lluitar. Els vaig defensar. Per què no els trobava? Sabia que hi eren. Ho sabia.

Entre tots aquells pensaments, i sense adonar-me’n, vaig arribar a un passadís etern, ple de portes a banda i banda. Vaig decidir obrir-les totes sense pensar en el que hi podria trobar. Vaig veure imatges del passat: bons moments, altres no tant, nervis, emocions, alegries, tristeses… Però ells no hi eren.Abatuda, em vaig deixar caure a terra, amb la mà encara agafada al pom de l’última porta que havia obert, mentre les llàgrimes anaven tenyint de negre el vestit blau clar que duia posat. No entenia per què em sentia així. Pensava que sempre hi serien.

Vaig sentir unes rialles. Em va costar aixecar el cap, però vaig fer un esforç per eixugar-me les llàgrimes amb la màniga, deixant-hi un rastre fosc. Em vaig aixecar. Va ser difícil, però no impossible.Vaig seguir aquelles veus que ressonaven: veus conegudes que destacaven per sobre del xivarri de la festa. Vaig fer uns quants passos més, fins a arribar a l’última porta, just al costat d’una finestra que marcava el final del passadís. Estava oberta, i la corrent d’aire m’empenyia cap a ella. Em vaig quedar plantada davant la porta, dubtosa. La por s’apoderava de mi. Vaig tancar els ulls i vaig comptar fins a tres. La vaig obrir d’una batzegada, igual que els meus ulls, que es van obrir de bat a bat.

Efectivament, allà hi eren tots, amb les seves màscares. Algunes diferents de les que havia vist fins aleshores. Reien. S’ho passaven bé. La meva cara de sorpresa i decepció va quedar amagada rere el somriure de la meva màscara. Havia tingut temps de canviar-la. Volia que em veiessin amb la meva millor cara. Tanmateix, petrificada, notava un dolor al pit. Sentia com el cor se m’encongia, la respiració s’accelerava i em faltava l’aire. L’únic que volia era desaparèixer d’aquella sala.

Una altra vegada no, vaig pensar, mentre les llàgrimes ocultes tornaven a brollar sense parar.

A poc a poc, vaig retrocedir uns passos i vaig mirar a l’esquerra, on la finestra continuava oberta. Aquesta vegada, però, l’aire no m’empenyia. M’arrossegava. Unes veus em xiuxiuejaven. Em cridaven. Em persuadien que aquell era el meu camí.

No vaig dubtar.

Em vaig llençar a la foscor, amb el vestit, sencer, tenyit de negre.