Rere les màscares (Català)

Em trobava en una sala molt gran, elegant, amb parets enormes i d’un color beix amb tons daurats. La preciosa làmpada d’aranya que penjava del sostre semblava que tingués gotes d’aigua cristal·litzades. La llum que irradiava mostrava una festa ambientada en el segle XVIII, en la que tothom portava uns vestits i unes perruques molt elegants i estrafolaris; però el que més cridava l’atenció era aquelles màscares que impedien veure qui s’amagava al darrere. N’hi havia de tots colors i mides, més alegres, d’altres de tristes, atemorides o enfadades. Només hi havia una condició: no et podies treure la màscara per mostrar el teu rostre, la podies canviar per una altra, però mai mostrar qui eres realment.

Dit d’aquesta manera, semblava que no hagués de conèixer a ningú, però era tot el contrari. La màscara era el que feia que reconegués a tota persona, pensant que realment la seva manera de fer i actuar era aquella. N’hi havia que l’havien canviat, abans semblaven més propers i confiables, però amb el temps s’havien anat distanciant. Els dubtes sempre havien estat: Hi havia hagut alguna màscara que hagués estat la verdadera? Qui és en realitat?

Mentre m’anava fent pas entre els convidats, una mica complicat, observava encuriosida els canvis d’aquells que coneixia. Pensava que n’hi havia alguns que seguien igual, en el meu rostre es va dibuixar un somriure camuflat per aquella màscara atemorida.

Al final no sabies amb qui podies confiar: no sabies si el problema eres tu, l’altre o, potser, els dos!

Em movia per la sala, tenia la sensació que tothom em mirava i xiuxiuejava. Es que havia fet alguna cosa mal feta? Buscava a les persones que m’importaven, necessitava algú, però no els trobava, ni aquells més propers. Tot i així, n’hi havia d’altres que potser no hi eren cada dia, però que també eren importants, i tampoc era capaç de trobar. La multitud s’havia convertit en un laberint de rostres que m’observaven. La desesperació em començava a envair, jo no volia tanta gent! Jo només anhelava aquells que estimava i aquells que m’estimaven a mi, però que ho feien amb sinceritat i des del cor, no per interès. Sempre havia estat allà quan ho havien necessitat, hi havia lluitat, els havia defensat... per què no els trobava? Sabia que hi eren, ho sabia.

Entre tots aquests pensaments i sense adonar-me’n, vaig arribar a un passadís etern, ple de portes als laterals. Vaig decidir anar obrint cada una d’elles sense pensar en el que em podria trobar al seu interior. Vaig veure imatges del passat, bons moments, d’altres no tant, nervis, emocions, alegries, tristeses... Però ells no hi eren. Abatuda, em vaig deixar caure al terra mantenint la mà agafada amb força al pom de l’última porta que havia obert mentre les llàgrimes anaven tenyint de negre el vestit blau cel que duia posat. No entenia per què em sentia així. Sempre hi comptava, però ara no hi eren.

Sentia rialles, em costava aixecar el cap, però vaig fer un esforç per eixugar-me les llàgrimes amb la màniga, deixant-hi un rastre fosc, i vaig provar d’aixecar-me, difícil però no impossible. Intentava seguir aquelles veus que ressonaven, unes veus conegudes que destacaven sobre tot aquell xivarri provinent de la festa. Vaig avançar unes quantes passes més fins que vaig arribar a l’última porta, just al costat d’una finestra que marcava el final del passadís. Estava oberta i el corrent d’aire m’empenyia cap a la porta. Estava palplantada al davant, dubtosa, la por s’apoderava de mi. Vaig tancar els ulls i vaig contar fins a tres. Vaig obrir-la d’una revolada a la vegada que els ulls semblaven unes taronges. Efectivament, allà estaven tots amb la seva màscara, alguns diferents a les que havia vist fins aleshores, rient i passant-s’ho bé. La meva cara de sorpresa i decepció quedava reflectida rere la rialla de la meva màscara. Havia estat a temps de canviar-la, volia que em veiessin amb la millor cara. Tot i així, encara petrificada, notava un dolor al pit, sentia que el cor s’encongia, la respiració s’accelerava i notava la falta d’aire. L’únic que volia era desaparèixer d’aquella habitació. Un altre cop no, vaig pensar mentre les llàgrimes amagades tornaven a brotar sens parar. Poc a poc, vaig fer unes passes enrere i vaig mirar cap a l’esquerra, on aquella finestra seguia oberta. Aquest cop, per això, l’aire no m’empenyia sinó que m’estirava cap a fora. Unes veus em xiuxiuejaven, em cridaven, em deien que aquell era el meu camí. No m’ho vaig pensar dues vegades, simplement em vaig llençar a la foscor amb el meu vestit tenyit de negre.