Kilian (català)

Recordo la primera vegada que et vaig veure a l’hospital. Tot i ser prematur movies els braços i les cames com si no hi hagués un demà, semblava que volies agafar el món. Tres anys després, el nervi segueix fluint en el teu interior. Tot i que algunes vegades m’alteres, és el que et fa ser tu.

Els dies que et recullo a l’escola veig la felicitat als teus ulls grans i foscos, encara que realment estiguin plens de brillantor e innocència. Vens corrents per fer-me una abraçada càlida mentre el teu cabell curt, fi i castany balla al so de la brisa.

-Tietaaa! -dius amb els braços oberts.

Moltes vegades oblides quelcom a classe. La mestra et crida, però no l’escoltes perquè tens moltes ganes de parlar. Tot i així, t’ho explico i t’acompanyo de nou. Ho reculls i ho dones a la teva mare, la meva germana. Després, com sempre, comences a parlar de lletres i números, la teva gran obsessió; la que ens té a tots fascinats. Recites l’abecedari en català, castellà i anglès, i desprès els números, els quals ens acompanyen de camí al cotxe participant en la nostra conversa. No hi ha res com la imaginació d’un nen.

Em dones la teva petita, fina i delicada mà per creuar el carrer. Advertim als números que s’esperin i, quan ja és segur, creuem tots; algunes vegades tot saltant.

Arribem al cotxe, acomodo el teu cos prim a la cadireta, et treus la mascareta amb rapidesa i jo m’assec al teu costat.

-Ara anem a casa, eh que sí, tieta? -em preguntes amb l’esbós d’un somriure il·luminant la teva cara fina i de galtes prominents.

-Sí, Kilian. Ara anem -li contesto amb una rialla i un petó.