En busca del tresor (Català)

El sol abrasador i la brisa marina es filtraven pels carrers de Barcelona fins arribar a l’escola on anaven en Marc i la Laura, tots dos de cinc anys. Era hora del pati. Els seus companys es van dispersar per jugar. Però ells es van quedar a la barana vella de fusta, mirant fixament l’horitzó.

La brisa va sacsejar els cabells castanys de la Laura. Se’ls va apartar amb la mà mentre feia una ganyota. Mentrestant, els ulls blaus d’en Marc eren un llençol de centelleigs que amagava un secret emocionant.

—Sembla que estiguem al mar —va dir, meravellat—. Mira, una illa!

Va assenyalar els matolls plens de pols que delimitaven la zona. Després de fer una ullada general, es va fixar que una de les mestres entrava per la porta del darrere: una reixa vella i rovellada que no tancava bé.

En Marc va agafar la mà de la Laura i la va portar fins allà.

—Ahir vaig veure a la tele que uns pirates van amagar un tresor. El vols buscar? —va preguntar, il·lusionat.

—Un tresor? —va dir ella, fascinada.

Van sortir agafats de la mà. La Laura, espantada, mirava al seu voltant i arrufava el nas cada cop que sentia un clàxon.

—Són els canons dels vaixells —li va explicar en Marc, estrenyent-li la mà.

La Laura observava les persones i els edificis sentint-se petita per dins, com si fos una formiga. No sabia quant temps portaven caminant, però començava a notar-se cansada. Es va aturar. En Marc va notar l’estrebada i es va girar. Va veure uns ulls marrons començant a enrogir-se i una mica humits, mentre ella també s’aferrava al vestit amb totes dues mans. Va mirar al seu voltant i, com si un llamp li travessés la ment, va dir:

—Mira, una cova —va assenyalar la boca dels ferrocarrils—. Ens portarà al tresor. Però ens hem d’afanyar, hi ha pirates que també el volen.

La Laura va veure com la gent entrava i sortia de la cova amb pressa. Es va eixugar les llàgrimes i els mocs, i es van posar en camí. Van baixar les escales amb poca traça, esquivant la multitud fins arribar a unes portes mecàniques. S’obrien i es tancaven cada cop que un dels pirates posava un paper a dins.

—Aquestes portes ens menjaran —va dir, espantada.

—És una prova. També ho vaig veure. L’hem de superar —va respondre en Marc, segur.

Li va tornar a estrènyer la mà i van passar corrents darrere d’un pirata amb maletí. Aleshores, un sospir d’alleujament.

—Ja hi som a prop —va dir en Marc—. Ara hem d’esperar la serp d’aigua.

Van pujar al tren i es van asseure l’un davant de l’altre, al costat de la finestra. Al principi, el paisatge era fosc i tètric. Però al cap d’uns minuts van començar a veure la llum i el paisatge. La Laura es va enganxar al vidre amb les dues mans obertes i un somriure immens.

—Nens! —va dir una veu greu—. Haureu de baixar a la pròxima parada.

—Ens han enxampat… —va murmurar en Marc, creuant els braços.

Quan el tren es va aturar, l’home corpulent que els havia parlat els va ajudar a baixar a l'andana. Les famílies els esperaven amb preocupació i llàgrimes als ulls. En Marc es va quedar quiet, però la Laura es va llençar als braços de la seva mare.

—Mare, estem buscant un tresor! —va dir amb la cara il·luminada—. Tenia por, però en Marc m’ha ajudat. Vols venir amb nosaltres?

Els infants no eren conscients que havien caminat sols per la ciutat i viatjat en tren. Havien provocat un bon ensurt entre l’escola i la família.

Per als adults, va ser un gran espant.

Per a ells, una gran aventura.mbori entre l’escola i la família. Tot i així, per ells havia sigut això, un joc, una aventura.

A vegades, els infants converteixen la realitat més dura en pura màgia. Quines aventures imaginaves tu quan eres petit? Et llegeixo als comentaris.