En busca del tresor (Català)

El sol abrasador i la brisa marítima es filtraven pels carrers de Barcelona fins a arribar a l’escola on assistien el Marc i la Laura, tots dos de cinc anys. Estaven a l’hora del pati i els seus companys es van dispersar per jugar. Però ells es van quedar a la barana vella de fusta mirant fixament l’horitzó. La brisa va fer voleià el cabell castany de la Laura, se’l va apartar amb la mà mentre feia una ganyota. Mentrestant, els ulls blaus del Marc emetien centelleigs incandescents.

- Sembla que estiguem al mar -va dir el Marc sorprès-. Mira, una illa.

Va senyalar els matolls plens de brutícia que delimitaven la zona. Després d’una visió general de la zona, es va fixar que una de les mestres entrava per la porta del darrera, una reixa vella i que no tancava del tot bé. El Marc va agafar la mà de la Laura i la va dur fins allà.

- Ahir vaig veure a la tele que uns pirates havien amagat un tresor. Vols anar a buscar-lo? -li va preguntar amb il·lusió.

- Un tresor? -contestà fascinada.

Van sortir tots dos agafats de les mans. La Laura, espantada, mirava al seu voltant i feia ganyotes per cada clàxon de cotxe que escoltava. Tot i així, el Marc li deia que eren els canons dels vaixells i li va estrènyer la mà amb més força. La Laura mirava a les persones i als edificis encongida per dins, com si fos una formiga. No sabia quan de temps portava caminant, però començava a notar-se cansada i es va parar. El Marc va notar l’estrebada i es va girar. Va veure com els seus ulls marrons començaven a humitejar mentre s’agafava el vestit amb les dues mans. Va mirar al seu voltant i, com si un raig perforés la seva ment, va dir:

- Mira, allà hi ha una cova. -Va senyalar la boca dels ferrocarrils-. Ens portarà fins al tresor. Hem de donar-nos pressa, hi ha pirates que volen fer-se amb ell.

La Laura es va fixar amb la gent que sortia i entrava de la cova amb molta pressa. Es va netejar les llàgrimes i els mocs, i es varen posar en marxa. Van baixar les escales amb graponeria, esquivant a la massa fins que van arribar a unes portes mecàniques. S’obrien i es tancaven cada vegada que un dels pirates posava un paper al seu interior.

- Aquestes portes ens menjaran -va dir espantada.

- Es una prova. Ahir també ho vaig veure, s’han de superar varies proves -li va contestar per tranquil·litzar-la.

Li va estrènyer la mà de nou i van passar corrents rere un pirata. Van sospirar d’alleujament i van prosseguir.

- Estem a prop -va dir el Marc-. Tenim que esperar a la serp d’aigua.

Van pujar al tren i es van asseure l’un davant de l’altre, al costat de la finestra. Al començament, el paisatge era fosc i lúgubre. Tot i així, en uns minuts van poder veure la llum i el paisatge. La Laura es va enganxar al vidre amb les dues mans i un gran somriure.

- Nens! -va dir una veu greu-. Haureu de baixar a la propera parada.

- Ens han pillat -va murmurar el Marc de morros i creuant els braços.

Quan el tren es va parar, l’home corpulent que els havia parlat abans els va ajudar a baixar a l’andana. Els familiars els estaven esperant amb preocupació i llàgrimes als ulls. El Marc es va quedar quiet, però la Laura es va llançar als braços de la seva mare.

- Mama, estem buscant un tresor -va dir amb el rostre il·luminat-. Tenia por, però el Marc m’ha ajudat. Vols venir amb nosaltres?

Els nens no havien sigut conscients que havien caminat per la ciutat i circulant amb tren sols. Havien generat un gran rebombori entre l’escola i la família. Tot i així, per ells havia sigut això, un joc, una aventura.