El món de l'Èrica (Català)

L’Èrica era una nena de 9 anys que, cada dia quan es despertava, el primer que feia era agafar el seu quadern de dibuixos. Sempre el deixava al damunt de la tauleta de nit abans d’anar a dormir. D’aquesta manera, quan es llevava podia dibuixar allò que havia somiat. Aquell dia no havia de ser diferent de la resta, així que va obrir el quadern per la meitat i va dibuixar un mena d’ésser viu imaginari: amb cap de gat però amb un sol ull, cos de conill amb sis potes i una cua de cavall. Havia somiat que aquest ésser era el seu company fidel en un viatge al món de les llaminadures.

Quan baixava a la cuina a esmorzar també ho feia amb el quadern, sempre el duia sota el braç a tot arreu, ja que els dibuixos que feia anaven molt més enllà dels seus somnis. Durant tot el dia tenia el cap als núvols i era capaç de veure tot allò que volgués, però, de fet, no era que ho estigués buscant, sinó que allà on anava veia altres éssers, més o menys semblants a les persones o animals, però que ningú més era capaç de veure-ho. Per aquest motiu que cada cop que veia algun ésser que li cridava l’atenció s’aturava, s’asseia allà on fos i dibuixava amb deteniment. A més a més, li posava un nom a cadascun d’ells.

Avui, a l’hora d’esmorzar, veia com dels forats centrals dels cereals en forma de rosquilles petites en sortien uns peixets de colors amb dues banyes al cap, que no paraven de saludar-la amb un somriure. Ella també reia. Agafava una rosquilla amb la cullera i en el moment en que se l’acostava a la boca per menjar-se-la el peixet desapareixia entre la llet. D’aquesta manera, l’esmorzar se li feia més amè i divertit.

També s’emportava el quadern a l’escola, era impossible que algun dia no ho fes, però això li havia causat alguns problemes amb els seus companys. Alguns d’ells se’n reien perquè creien que estava boja i li feien males passades. Per això era que, normalment, sempre se la veia sola i dibuixant, ja que tot i que aparentment se la veia contenta, per dins estava trista per tot el que li deien i per com la tractaven.

Un dia va arribar una nena nova a la classe, la Clara. Tots els nens i nenes es van sorprendre perquè semblava una nina de porcellana, tenia els cabells llargs, rossos com l’or i ben enrinxolats, els ulls eren d’un blau clar, gairebé transparent, i tenia un somriure encantador. Després que el mestre la presentés a la classe, va anar a asseure’s al costat de l’Èrica, qui només en veure-la va pensar que es tractava d’una fada. Així que quan va arribar l’hora del pati va agafar el seu quadern i se’n va anar a un racó per dibuixar una fada inspirada en la Clara. Mentre ho feia, la Clara es va acostar per darrera i, sense dir-li res, es va quedar mirant com dibuixava. Quan ho va tenir a punt, la Clara li va dir que li agradava molt i que li agradaria veure més dibuixos seus. L’Èrica es va espantar en sentir una veu tot de cop i volta, però després de sentir aquelles paraules es va posar ben vermella, com un tomàquet. Al principi, va tancar el quadern i el va agafar ben aferrat contra el pit, ja que li feia vergonya ensenyar-li. Tot i així, després que la Clara estigués insistint una bona estona, va acabar cedint i tot tapant-se els ulls un cop que li havia donat el quadern es va girar d’esquena a ella. Només se sentien paraules d’admiració, mentre l’Èrica seguia vermella. Cap company ni companya li havia dit cap paraula bonica sobre els seus dibuixos ni sobre el què feia. Sense poder-ho evitar, les llàgrimes van començar a brotar dels seus ulls. La Clara li va preguntar perquè plorava, però l’Èrica no li va voler dir res, així que l’únic que va poder fer va ser fer-li una abraçada molt forta, i li va dir:

- No deixis mai de dibuixar.

A partir d’aleshores es van fer molt amigues, inseparables. L’Èrica li explicava totes aquelles histories que plasmava en dibuixos a la Clara, qui se l’escoltava amb molta atenció i intentava imitar alguns dels personatges que creava. Passaven moltes estones rient i jugant dins d’aquell món imaginari que l’Èrica anava creant. Poc a poc, els altres companys i companyes es van fixar en la diversió que transmetien les dues nenes. Així que, un a un, es van anar acostant per interessar-se pel que feia l’Èrica en el seu quadern. En un principi, tenia por i li feia vergonya, ja que es pensava que se’n tornarien a riure, però aquesta vegada amb l’ajuda de la Clara ho va poder fer, deixant fascinats a tots els seus companys, els quals ja no van tornar a molestar-la mai més.