El món de l'Èrica (Català)

L’Èrica era una nena de nou anys que, cada dia quan es despertava, el primer que feia era agafar el seu quadern de dibuixos. Sempre el deixava damunt de la tauleta de nit abans d’anar a dormir. D’aquesta manera, quan es llevava podia dibuixar allò que havia somiat. Aquell dia no havia de ser diferent de la resta, així que va obrir el quadern per la meitat i hi va dibuixar una mena d’ésser viu imaginari: amb cap de gat però amb un sol ull, cos de conill amb sis potes i una cua de cavall. Havia somiat que aquest ésser era el seu company fidel en un viatge al món de les llaminadures.

Quan baixava a la cuina a esmorzar, també ho feia amb el quadern. Sempre el duia sota el braç arreu on anava, ja que els dibuixos que feia anaven molt més enllà dels seus somnis. Durant tot el dia tenia el cap als núvols i era capaç de veure tot allò que volgués. Però, de fet, no ho buscava; senzillament, allà on anava, veia altres éssers —més o menys semblants a persones o animals— que ningú més era capaç de veure. Per això, cada cop que un d’aquests éssers li cridava l’atenció, s’aturava, s’asseia on fos i el dibuixava amb molta cura. A més, posava un nom a cadascun d’ells.

Avui, mentre esmorzava, veia com dels forats centrals dels cereals en forma de petites rosquilles en sortien uns peixets de colors amb dues banyes al cap, que no paraven de saludar-la amb un somriure. Ella també reia. Agafava una rosquilla amb la cullera i, en el moment en què se l’acostava a la boca, el peixet desapareixia entre la llet. Així, l’esmorzar se li feia molt més amè i divertit.

També s’emportava el quadern a l’escola. Era impensable que algun dia no ho fes, però això li havia causat alguns problemes amb els seus companys. Alguns d’ells se’n reien perquè creien que estava boja i li feien males passades. Per això, normalment se la veia sola i dibuixant. Tot i que de fora semblava contenta, per dins estava trista per tot el que li deien i per com la tractaven.

Un dia va arribar una nena nova a la classe: la Clara. Tots els nens i nenes es van sorprendre, perquè semblava una nina de porcellana. Tenia els cabells llargs, rossos com l’or i ben enrinxolats, els ulls d’un blau clar gairebé transparent, i un somriure encantador. Després que el mestre la presentés a la classe, va anar a asseure’s al costat de l’Èrica, que només en veure-la va pensar que es tractava d’una fada.

Quan va arribar l’hora del pati, l’Èrica va agafar el seu quadern i se’n va anar a un racó per dibuixar una fada inspirada en la Clara. Mentre ho feia, la Clara es va acostar per darrere i, sense dir res, es va quedar mirant com dibuixava. Quan el dibuix va estar llest, la Clara li va dir que li agradava molt i que li encantaria veure’n més.

L’Èrica es va espantar en sentir aquella veu de sobte, però després d’escoltar aquelles paraules es va posar vermella com un tomàquet. Al principi va tancar el quadern i el va prémer ben fort contra el pit, perquè li feia vergonya ensenyar-lo. Però després d’una bona estona d’insistència, va acabar cedint. Tot tapant-se els ulls i girant-se d’esquena, li va lliurar el quadern. Només se sentien paraules d’admiració, mentre l’Èrica seguia amb les galtes ben vermelles. Cap company ni companya li havia dit mai cap paraula bonica sobre els seus dibuixos ni sobre allò que feia. Sense poder-ho evitar, les llàgrimes van començar a brollar dels seus ulls.

La Clara li va preguntar per què plorava, però l’Èrica no li va voler dir res. Així que l’únic que va poder fer va ser abraçar-la ben fort, i li va dir:

—No deixis mai de dibuixar.

Des d’aleshores, es van fer molt amigues, inseparables. L’Èrica li explicava totes les històries que plasmava als seus dibuixos, i la Clara l’escoltava amb atenció i intentava imitar alguns dels personatges que creava. Passaven llargues estones rient i jugant dins aquell món imaginari que l’Èrica anava construint.

Poc a poc, els altres companys i companyes es van fixar en la complicitat i la diversió que transmetien les dues nenes. Així que, un a un, es van anar acostant per interessar-se pel que feia l’Èrica en el seu quadern. Al principi ella tenia por i li feia vergonya, perquè pensava que se’n tornarien a riure. Però aquesta vegada, amb l’ajuda de la Clara, ho va poder fer, i va deixar tothom fascinat. Mai més ningú no la va tornar a molestar.