El reflex de la por i el dubte (Català)

Una altra vegada, com cada dia, la mateixa veu ressonava dins meu.

—Avui sí! Començaré el meu nou projecte

—De debò? Ja tornes a estar amb el mateix tema...

—Crec que aquesta vegada és real. Ho sento.

—Fa temps que repeteixes el mateix, dia rere dia.

—Perquè tinc un somni. El vull aconseguir i arribar a ser qui realment vull ser.

—Allò que estàs buscant no està a l’abast de tothom. Necessites sort.

—Però...

—Cadascú ha nascut al lloc on ha d’estar. Has de tocar de peus a terra. Els somnis són això: somnis.

—Vull intentar-ho, encara que sigui només una vegada. Porto una espina del passat que mai ha deixat de fer mal.

—...

—Tinc la sensació que no encaixo en aquest sistema que tant defenses. Sempre m’ha costat adaptar-me, allà on he anat. Fins i tot, a vegades, he hagut de renunciar a qui sóc... per por. —Una llàgrima es va deslizar acariciant-me el rostre.

—Però no t’adones? Aquesta és la realitat en què vivim. Desperta d’una vegada!

—No vull despertar.

—Com?

—Perquè no estic dormint. —La mirada era penetrant i profunda.— He estat adormida tots aquests anys, i ara... ara crec que m’estic despertant.

—I si no funciona? Saps que hi ha probabilitats de fracassar, oi?

—Sí. Però almenys tinc alguna possibilitat d’èxit.

—No diguis bajanades! Saps quin és el teu paper, el que has de fer. Així que deixa de pensar en estupideses.

—No vull!

—Però és el que has de fer!

—No! No! No! Deixa’m en pau! —El crit va ressonar mentre m’agafava els cabells amb les mans tremoloses.— Surt ja del meu cap, no puc més!

Es va sentir un cop sec contra la paret, seguit d’una respiració forta i agitada. La mirada estava fixa al terra, fins que, a poc a poc, el cap es va anar alçant.

Un mirall

.Vaig poder veure el reflex del meu rostre cansat, amb els ulls vermells i humits.Em vaig acariciar la galta suaument i vaig notar la sequedat d’unes llàgrimes acabades de vessar.Em vaig quedar mirant aquell reflex apagat, abatut, desmotivat. Amb el cap cot de nou, vaig recolzar totes dues mans sobre el taulell de fusta i vaig prémer amb força, com si volgués partir-lo en dos.Vaig intentar respirar fondo per relaxar-me i frenar el tremolor que sentia a les extremitats. Vaig inspirar. Vaig expirar. Una, dues, tres, quatre vegades. I vaig tornar a aixecar la vista.

El mateix rostre de sempre.

—He de fer alguna cosa.