El meu amic: River (Català)

Es notava que la primavera estava a l’aguait. Ja se sentien els primers cants matinals dels ocells. Les flors brotaven, desplegant un mantell de colors pels carrers i provocant esbossos de sorpresa i somriures entre els qui hi passejaven. Semblava que tot tornava a començar.

Tot i això, per a mi, només significava que el curs s’acostava al final... i jo ja somiava amb les vacances d’estiu. El camí cap a l’institut se’m feia etern, sobretot a l’hivern. A més, feia tot just dos mesos que hi era i encara no havia fet amigues. Tenia la sensació que, un cop més, no encaixava.

Amb el bon temps, aprofitava la tornada a casa per acostar-me al riu que passava vora el poble. Aquell dia no en seria l’excepció.

Només arribar al parc, em vaig asseure vora el riu i vaig començar a llençar pedres a l’aigua. M’agradava escoltar el xipolleig quan desapareixien entre els corrents. Vaig tancar els ulls per imaginar-me que em trobava lluny, molt lluny... en un lloc fantàstic on refugiar-me.

La brisa va acariciar els meus cabells curts, i se’m va eriçar la pell en acariciar-me la nuca. Se’m va escapar un lleu somriure pel pessigolleig. Però el que em va fer obrir els ulls de cop va ser un miol. Agut. Segurament era una cria.

Em vaig aixecar tot espolsant-me la faldilla per seguir el so, fins que entre els matolls vaig veure un gatet gris, de tot just tres mesos, que rondava tot sol. Mirava al seu voltant, perdut i confós. Se’m va escapar una llàgrima en veure’l tan indefens.

Vaig mirar si la seva mare o els seus germans eren a prop. Res. Estava sol.

Sense dubtar: el vaig agafar amb les mans, intentant donar-li escalfor. Tremolava. Es va acurrucar com una boleta grisa. Li vaig acariciar el llom amb suavitat i vaig deixar que ensumés la meva mà. Encara insegur, me’l vaig endur cap a casa.

En arribar, em vaig tancar a la meva habitació, sense saludar a ningú. Tan bon punt el gatet va tocar el terra, es va llençar cap a la muntanya de peluixos del racó. Volia jugar. El vaig apartar de seguida per posar-lo com vaig poder dins l’armari atapeït de roba.

—Queda’t quiet, que et portaré una mica de menjar i aigua —li vaig dir, preocupada pels possibles destrossos.

Vaig sortir amb sigil, tancant la porta rere meu, i vaig baixar les escales procurant no fer soroll. El silenci de la cuina buida em va confirmar que no hi havia ningú més. De cop, un respir alleujat va omplir l'estança. Vaig treure un parell de llesques de pernil de gall dindi de la nevera, vaig omplir un bol amb aigua i, equilibrant-ho tot com podia, vaig enfilar el camí de tornada sense aturar-me.

En entrar a l’habitació, la porta de l’armari era oberta. No el veia. Vaig mirar arreu, amb un nus a l’estómac. El cridava utilitzant diferents noms... fins adonar-me'n que encara no n’hi havia posat cap.

—Ja ho sé! —vaig dir, amb els ulls com plats—. River, on ets?

El vaig anomenar així pel lloc on ens vam conèixer.

Vaig ajupir-me per mirar sota el llit. Estaba allá, llepant-se tranquil·lament. Li vaig acostar el menjar i l’aigua, i, després, em vaig fer enrere per deixar-li espai. Llavors, m'estirava al llit, en silenci, deixant que el moment fluís.

Al cap d’uns minuts, va sortir amb precaució. Quan els seus ulls es van creuar amb els meus, es va quedar quiet. Vaig dibuixar un somriure i vaig allargar la mà. Va començar a ensumar, es va acostar a poc a poc i, d’un salt, va arribar fins al meu costat.

El seu ronroneig va omplir l’habitació mentre dibuixava esses amb el cap sota el palmell de la meva mà. Em vaig estirar del tot. En River va pujar fins a la meva panxa i s’hi va enroscar, formant un altre cop aquella petita boleta grisa.

Havia fet un amic.